Traductor!

Vídeos!

10 nov. 2011

i ja s'acaba la temporada...

aquesta és la darrera setmana de la temporada castellera. després d'un any d'altibaixos a la colla, em sap greu que ara que estem aconseguint fer els millors castells de la temporada, estem incorporant canalla nova, pinya nova, joves nous i estem fent un clima d'assaig molt maco, s'acabi.

enguany ha estat el primer que m'he posat com a cap de canalla, ja portava tres anys com ajudant i vaig decidir deixar-ho una mica de banda, fins que l'actual cap de colla em va demanar ocupar el càrrec de cap de canalla... no li vaig poder dir que no, els nens són els nens.

ara no m'arrepenteixo per res d'haver acceptat, amb la canalla hem estat fent molt bona feina durant tot l'any i hem establert uns vincles molt forts.

cada dia que hi ha assaig i entro per la porta, sempre ve algun que altre nen a abraçar-me i a protar-me dibuixos de castells que han fet ells mateixos i això omple molt. els he agafat molt carinyo i no voldria haver de deixar-ho.

la setmana passada vam fer l'espectacle de canalla per la nostra diada i tots els nens estaven emocionadíssims! ho van fer genial i tota la colla va poder gaudir del seu entusiasme i la seves ganes de tirar endavant. va ser molt emocionant, sobretot quan van venir tots per sopresa a fer-nos una abraçada.. me'ls menjaria, són un sol tots! cada cop que parlo d'ells se'm cau la baba, els hauríeu de conéixer!

en fi, vaig deixant això que sinó m'emociono massa parlant dels meus petits!
això sí! us deixo una foto del dia de l'espectacle cantant el nostre himne! (=

9 ag. 2011

Dir adéu

Dir adéu a algú que aprecio i estimo és una de les coses més dures amb les que m’he trobat a la vida. Sé que moltes vegades els “adéus” no són més que un “fins després”, senyal que els tornaràs a veure. No obstant això, segueix sent dur.
Malgrat fer plans de quan ens tornarem a veure o quan ens trucarem mai se sap que pot passar, d’aquí ve sempre el meu neguit a l’hora d’acomiadar algú. Sé que els camins de cada persona són diferents i que ara ha arribat el moment en que es bifurquen molt més del que es solen bifurcar, és per això que em sap greu que algú marxi de la meva vida encara que només sigui per uns mesos o uns pocs anys...
Suposo que m’aniré acostumant a acomiadar a la gent que més m’estimo ja que és el més comú quan cadascú ha de seguir el seu camí, per aquest motiu començo a conscienciar-me que no seran ni els primers ni els últims a qui hauré de dir adéu.
Crec que ara ja estic una mica més preparada per dir, no adéu, però sí fins després! Espero que la vostra aventura sigui d’allò més enriquidora, i us demano només un favor: no oblideu quina és la vostra terra ni qui us espera a la tornada!
FINS DESPRÉS!

17 nov. 2010

ultimas noticias minuto a minuto desde los tt oo: 20:40h

ultimas noticias minuto a minuto desde los tt oo: 20:40h: "Acaban de salir de las beses militares de El Aaiín, 4 autobuses con dirección al sur (Marruecos), repletos de saharauis detenidos, desnudos ..."

11 jul. 2010

DIGUEM PROU A AQUELLS QUE ENS TANQUEN LA PORTA ALS NASSOS I NO ENS DEIXEN AVANÇAR COM A PAÍS!

El president d’Espanya assegura sentir-se “satisfet” de la sentència del tribunal constitucional que posa ‘punt i final’ a la descentralització política i marca el sostre competencial definitiu català... però, sí senyor, ahir més d’un milió i mig de persones van sortir al carrer en contra del que pensa!
Tots junts hem de saber dir NO a la presa de pèl, som nosaltres qui decidim que és el que volem per al nostre país, i ara, nosaltres decidim la INDEPENDÈNCIA!
Ja n’hi ha prou que ens robin d’aquesta manera, ja n’hi ha prou que no ens respectin, i sobre tot ja n’hi ha prou que ens vulguin fer callar la boca, perquè tots sabem que si els catalans ens unim i fem pinya, s’hi caguen a les calces!

Com a catalana que sóc, i ben orgullosa que ho estic de ser-ho, puc cridar ben alt i ben fort el somni de molts i moltes catalans i catalanes: ARA ÉS QUAN, CATALUNYA ÉS ON, SÍ A LA INDEPENDÈNCIA!

16 juny 2010

Enyorança

enyorança: Sentir pena d'ésser absent d'alguna cosa...

Doncs sí, després de tant temps sense escriure... avui dedicaré l'entrada a ma enyorança, una enyorança que fa temps que tinc, una enyorança positiva però que no deixa de ser enyorança.
Enyoro tenir els nervis perquè arriba la criatura saharaui a casa, enyoro no haver de pensar en on el/la portarem, enyoro els moments d'impaciència per què arribi el dia d'arribada... enyoro tantes coses ...

Però el que més enyoro és viatjar als campaments, ja fa més d'un any que no vaig a veure la meva família i se'm fa etern, encara que tinc l'esperança de que aquest desembre hi vagi ja que és necessari per a poder fer un bon treball de recerca. Tot i així, encara queda molt per desembre i no les tinc totes guanyades...

Malgrat l'enyorança, estic contenta i amb ganes de que arribin els nens tot i que les nits d'espera són molt dures i plenes de feina.. però en el fons, val la pena estar-se tres nits sense dormir quasi res, estar amb feina fins el coll i patir molts nervis quan veiem els nens entrar per aquella porta amb aquelles cares de cansadets, però sempre amb un somriure d'orella a orella, excepte algun petitó que ja enyora la família...

28 abr. 2010

Jaume al cor! ♥ 27/04/10

no em fa molta il·lusió haver de fer una entrada al bloc sobre aquest tema després de tant temps que no escrivia res, però considero que he de fer-ne un per en Jaume





per desgràcia ahir em van comunicar la teva mort, una mort injusta per una persona com tú!
sé que possiblement estaràs millor allà dalt, però això no treu que estigui trista i que plori per tu!
sempre et recordaré com aquella persona que m'ha ensenyat a viure i a disfrutar allò que més m'agrada, com la persona que m'ha ajudat sempre, com la persona que m'ha demostrat que malgrat que a vegades la vida es giri en contra teva has de seguir endavant!!
moltes gràcies per tot!
_______________________________________________

què prop sentim a alguns que estan morts; i que morts ens sembla altres que encara viuen...



El sol brilla per tots i no fa pagar els seus raigs; i el mateix grapat de terra ens cubrirà a nosaltres com als conqueridors de la fortuna i de la vida...


Jaume al cor! :'(

25 des. 2009

BON NADAL!!!!!

Bé doncs, felicitar el Nadal i desitjar un bon any nou amb pau, sobirania i llibertat per tots els pobles oprimits.
així doncs, que tingueu un bon tancament d'any, i feliç inici del 2010!!

7 des. 2009

Recolzament a Aminetou!

Divendres, quan estàvem al cotxe camí cap al poble a passar el pont, vam rebre una trucada dient-nos que la nostra estimada Aminetou se’n tornava cap a casa seva amb els seus fills i la seva família.
De cop, ens va agafar una alegria a tots, perquè feia dies que esperàvem aquesta notícia. Però a la mitja hora tornem a rebre una altra trucada negant la seva sortida del país, perquè els marroquins havien denegat el permís de vol a l’avió mecalitzat on viatjaria ella. A l’escoltar la segona notícia, ens va agafar una mala hòstia ...

Quan vam arribar a casa, el primer que vam fer va ser encendre la televisió i escoltar què és el que deien de l’Aminetou.
Vam confirmar la notícia que ens havia donat aquella trucada:
L’Aminetou i tots els que estaven amb ella es van posar a votar d’alegria perquè l’activista tornava per fi a casa seva amb permís dels marroquins, però aquesta alegria no va durar molt perquè al poc més d’una hora, els marroquins van revocar el permís que hora abans havien acceptat.

Ara, Aminetou torna a estar en vaga de fam i no sabem quan més aguantarà el seu cos, perquè recordem que ja són 22 dies els que porta en vaga de fam.
Si el govern no fa res per solucionar-ho, les conseqüències caurà sobre la consciència de l’Estat Espanyol.

I parlant d’Estat Espanyol, on està el rei d’Espanya, Juan Carlos I, en aquest conflicte?
Si ell afirma una i altra vegada que ell i Mohamed VI són com germans, perquè no es mulla el cul per una vegada en la seva vida?

Aquesta situació ja està arribant massa lluny, el govern posa fi a aquest conflicte, o acabarem plorant tots.

Des d’aquí tornar a enviar molta força a Aminetou, encara que no li cal, perquè no he conegut mai a cap persona que sigui tant forta de conviccions com ella, encara que es jugui la vida...
T’estimem molt Aminetou!!!

29 nov. 2009

Un dia amb l'Aminetou!

Ahir 28/11/09 vaig tenir l'honor d'estar un dia amb l'Aminetou.
La vaig veure molt "feta caldo", però tot i així ella té més clar que mai que ha de continuar amb la vaga de fam per tal d'aconseguir tornar a la seva pàtria amb els seus fills.

Quan vaig estar parlant amb ella, l'únic del que es preocupava, era de que havia d'estudiar molt per aprovar, i que em cuidés.
Però quan li vaig dir jo què qui s'havia de cuidar era ella, l'únic que va fer va ser somriure, perquè ja sabem com és ella, una dona de fortes conviccions.

És una dona que encara que estigui molt cansada i dèbil sempre té un somriure d'orella a orella, i és molt gratificant.

L'únic que li desitjo és que el govern espanyol faci el que hagi de fer perquè torni cap a casa seva, on els seus fills estan molt preocupats del seu estat de salut (m'ho va dir ahir)

I des d'aquí li envio moltes forces i ànims epr seguir amb la seva lluita, i que la recolzem fins la victòria.

SÀHARA LLIURE JA!!!!






22 nov. 2009

Concentració a la plaça St, Jaume

Ahir al vespre es va fer una concentració a la plaça St. Jaume, i de camí cap allà, quan estava a punt d'arribar a la plaça de la catedral, veig a un grup de gent amb pancartes i cridant en àrab.
pensava que serien saharauis que anaven cap a la plaça, però quan em vaig acostar, em vaig adonar que eren marroquins amb pancartes i imatges de gent apallissada sota el lema de: "SOM VÍCTIMES DEL POLISARIO" té delicte la cosa ehh!

Bé un cop a la plaça St. Jaume vaig veure a una gran quantitat de gent amb banderes saharauis i amb pancartes... la veritat és que hi havia bastanta gent, però crec que no és suficient.
La veritat és que no va estar malament, així que aquí us deixo unes poques imatges de la concentració.











17 nov. 2009

Aminetu Haidar sense passaport per sortir de Lanzarote

L'activista assegura sentir-se segrestada per l'Estat Espanyol. Reclama tornar a la seva pàtria!


16 nov. 2009

NOTÍCIES CUATRO

Noticias Cuatro se'n recorda del Sàhara i fa un petit resum del conflicte. I s'involucra en aquesta causa amb iniciatives com el concert d'aquesta nit a Madrid per tal de recollir diners per comprar camelles pels campaments de refugiats.


2 set. 2009

Mueren dos menores saharauis por la explosión de una mina marroquí en Zak (Marruecos) espacioseuropeos.com

Dos menores saharauis murieron el pasado viernes tras activarse una mina terrestre marroquí. El suceso tuvo lugar en la localidad de Oum Rjeim, en la región de Zak, en el sur de Marruecos, según información facilitada por el Ministerio para los Territorios Ocupados y la Comunidad Saharaui en el Extranjero, que ha recogido el Servicio de Comunicación Saharaui en Canarias (SCSC).

El incidente ocurrió poco después del mediodía, el pasado viernes, cuando los niños Salami Brahim y Abdul Haq Salami, de unos diez años de edad, “pastoreaban con el ganado de sus familias”, según la misma fuente.

Uno de los niños murió en el acto, tras la explosión de la mina, mientras que el otro falleció en el hospital al que fue llevado tras “una dilatada espera, por una ambulancia”, indicaron fuentes judiciales citadas por (SCSC).

El Frente Polisario ha destruido todo las minas antipersonales, exigiendo así a la comunidad internacional que presione a Marruecos para que destruya sus minas que “no hacen ninguna diferencia entre un niño y un soldado”. Esta iniciativa, recuerda que se produce en respuesta al Llamamiento de Ginebra lanzado en 2000 por los miembros de la Campaña Internacional contra las minas antipersonales.

Rabat no ha firmado el Tratado de Ottawa de 1997 que prohíbe el uso de minas antipersonales, construyendo un largo muro (que divide al pueblo del Sáhara Occidental y su territorio en dos partes.) de arena de más de 2.000 kilómetros de longitud, fortificado por armas pesadas, trincheras, alambre de espino, por el que patrullan cientos de soldados.

25 ag. 2009

Són dos quarts de deu, estic davant de l'ordinador, esperant la visita d'unes noies que viuen al poble del costat , quan de cop, recordo un dels dies més emocionants de la meva vida.
Després de nou mesos, visitarem el noi que teníem acollit a l'estiu. m'enrecordo de l'espera de l'avió a l'aeroport del prat, l'espera per poder passar a la sala de les maletes a Tindouf, l'espera per recollir-les, l'espera impacient de que arribin a buscar-te a la wilaya... i quan per fi, després de totes aquestes esperes barrejades amb el cansament vec al meu nou germà, no és precisament un germà de sang, però això no vol dir que sigui un germà de veritat.
sé que és ell per la seva forma de caminar, i sobretot, pel rostre que de lluny puc reconèixer. camina tranquil•lament sota el sol abrasador de la hammada, mentres nosaltres l'esperem amb ganes d'abraçar-lo i conèixer la família que tant ens ha parlant durant dos mesos seguits.

no sé què ha sigut el que ha fet que tornés en si, davant de l'ordinador, que quan torno a recordar, el primer que se'm ve al cap, és el dia de l'adéu amb la que llavors considero família.
recordo aquella gent contenta de tornar a casa, farts de la sorra, de la calor... mentres que jo desitjo que hagi hagut algun imprevist amb l'avió, que faci que ens quedem alguns dies més amb els saharauis. però per desgràcia tot va sobre rodes i no em puc quedar més dies amb ells. mentres esperem amb la família a que arribin els camions per dur-nos a l'aeroport, la impotència de no poder fer res per ells em menja per dins.

arriba la visita i això m'interromp de nou. miro el calendari i me n'adono que només queden escassos dies per a que marxin els nens i nenes que han estat durant dos mesos entre nosaltres, però sé que tots estan contant els dies que queden per tornar amb els seus, mentre que a nosaltres ens menja la tristesa del buit que deixaran als nostres cors quan marxin.


com es pot veure.. aquest escrit el vaig escriure abans de que marxesin, però per problemes no l'he pogut penjar abans..

19 juny 2009

Fa temps em preguntava que volia dir solidaritat, doncs bé, aquesta matinada s'ha perdut una gran part d'aquesta paraula, o més ben dit, d'aquesta acció.
Ara penso que si cadascú de nosaltres aportés encara que fós, una mil·lèssima part de la nostra vida a ajudar als altres, i no a posar més obstacles al camí de construir un món millor per a tothom, la solidaritat seria molt més en aquest món. Ja que cada persona té una visió diferent del mot SOLIDARITAT, per tant, qui encara avui dia tingui dubtes, que agafi com a model a seguir en Vicenç Ferrer, un home del qual es poden aprendre moltes coses de com ser de veritat una persona solidària.

Així doncs, siguis on siguis, un petó ben gran. La gent com tú mai mor, sempre queden els records i la feina ben feta.