Ara que ja han tornat els vols des de tota la península cap el Sàhara, recordo el meu primer viatge, ja fa més de sis anys. Només tenia 9 anys i el meu germà 6, recordo tots els preparatius, maletes: que posem? Li preguntava jo als meus pares, i ells només reien i em deien tranquil·la que ens faltarà lloc. Desprès els nervis dels meus pares d’enviar per fax la documentació que no passava, d’ingrés dels diners etc.
Va arribar el dia, ens anàvem cap el Sàhara, a l’escola tothom estava realment impressionat i em deien que m’ho passés molt bé i que volien que els portés fotos per veure el desert. A l’aeroport, no sé quantes hores vam estar esperant abans de pujar a l’avió, els nervis cada minut que passava eren més forts, i el meu germà no parava de preguntar quan marxem, quan marxem. Vam fer cua per embarcar la maleta, cua per donar-nos la tarja d’embarc, cua per pujar a l’avió, però jo pensava: val la pena fer-la perquè anem a conèixer la resta de la família. I efectivament.
A l’arribar a Tindouf, allò sí que em va fer por, militars amb pistoles a la pista d’aterratge, mai havia vist res semblant excepte per la tele... havíem d’anar en fila, res de corre. Més tard vam fer més cua per passar la duana, el militar recordo que quan ens va veure (a mi i al meu germà) va començar a preguntar pels estudis, quin curs feu, com us van les notes?... recordo que també ens va preguntar: on aneu? a ausserd, dajla, 27 de febrer, smara, aayun, jo no entenia res, i pensava perquè fa aquestes preguntes? De fet, tampoc vaig entendre les preguntes que em feien, perquè ho deia en franc´`es però el meu pare i la meva mare ens ho anaven traduint tot...
Desprès de passar la duana, apa més cua! Les maletes, en una sala súper petita, estaven totes les persones del vol i totes les maletes, nosaltres amb ma mare, que ens vam quedar en un racó i mon pare quan trobava una maleta ens la passava. Quan vam tenir les quatre maletes, apa més cua, pensava que no arribàvem mai. Passar pels militars i si no tenies sort, et feien obrir la maleta o la motxilla, a nosaltres quasi ens fan obrir una de les maletes que dúiem, però no sé perquè quan em van veure(suposo que feia cara de cansada) van dir mademoiselle passe passe, jo vaig suposar que ens deixaven passar i mon pare va dir: passeu Alba i Aleix que no ens les miren, seguidament l’altre sala on està la porta de sortida, un desgavell, les persones més les maletes tots allà apinyats, els camions encara no havien arribat, i el meu germà que continuava preguntant quan anem a casa de Mahfoud, tampoc recordo quan de temps vam estar esperant als camions però se’m va fer llarguíssim. Ja quedava poc per conèixer l’altre part de la família. Mentres esperàvem es va apropar un militar a nosaltres, i amb un somriure d’orella a orella ens va preguntar si teníem gana, (el meu germà i a mi) al dir-li que si va tornar amb una coca cola i una bossa de patates per cadascun. Vaig pensar això pinta molt bé, un militar amb pistoles i donant beguda i patates a dos nens... al·lucinant. Al arribar els camions van cridar per wilayas, nosaltres vam pujar al camió que duia a Ausserd . El trajecte no el recordo gens llarg perquè tots tres excepte ma mare ens vam quedar dormits.
Quan vam arribar a Ausserd ens va despertar. Ja em arribat, va dir. Vam baixar del camió, vaig donar un cop d’ull al meu voltant, s’estava fent de dia. La meva vista va començar a buscar, no sé que buscava suposo, o potser sí, a en Mahfoud, però la veritat és que no es veia gaire bé, i tots els nens em semblaven igual, però de cop i volta, el meu germà va cridar: mireu és el Mahfoud!! Vols dir? Li vam dir.. i ell repetia que si que era, que el reconeixia per la manera de caminar, i nosaltres rèiem, però efectivament, era ell, que no ho vam tenir massa clar fins que estava a prop. De sobte, el veiem que comença a córrer cap a nosaltres, i salta als braços del meu pare. Ens va presentar un dels seus germans i ens van dur cap a casa.. allà ens van rebre com no m’havia rebut mai ningú. Em vaig quedar sorpresa de com era aquella gent, quina casa tenien, que menjaven, que bevien... però estava molt a gust sobretot perquè havia vist al meu germà sahrauí, i tota la seva família...
La veritat és que els cinc dies que vam estar-hi m’ho vaig passar molt bé, i mai oblidaré aquells dies...
Però el dia que vam marxar tampoc... va ser un verdader drama.. tots plorant, no es salvava ni un.
I a hores d’ara, quan penso en aquell dia, per una part em poso contenta, perquè sé que allà sempre tindré una família que m’acollirà a casa seva amb els braços oberts. Però per l’altre part, em poso trista perquè els recordo i em sento impotent per no poder ajudar més del que voldria, ni poder veure’ls tant com m’agradaria.
