Traductor!

Vídeos!

25 d’abr. 2007

Zahrat asahara (la novel·la)

Aquesta és la novel·la de la que parlo allà a dalt, no és una novel·la gaire bona, però es clar, la vaig haver de fer en una setmana... llavors, cosata una mica, i sobretot si és la primera vegada que en fas una... espero que us agradi, encara que no us espereu molt d0això. ja en fareu comentaris....


CAPÍTOL 1 No vull dormir!!

Mentre acabàvem de sopar els grans de la casa, li vaig dir a la meva néta, la Sabah, que anés a dormir perquè sinó, l’endemà no es podria llevar, i havia d’anar d’excursió. Però ella no va voler anar a dormir fins que jo no li expliqués una de les meves aventures, algunes de ficció i d’altres, que havien passat de debò. I la d’aquell dia era de veritat. Vaig acabar de sopar i me’n vaig anar amb la meva néta. Ja s’havia posat el pijama i s’havia estirat al llit, només hi havia encesa la llumeta de la tauleta de nit. Pensava que estava dormint, però pel que es veia, m’estava fent una broma infantil, de les seves. Em vaig llençar sobre d’ella, però amb compte, per fer-li pessigolles. No parava de riure, i fèiem molt de xivarri. La meva filla, la Teslem, ens va fer la bronca, a mi i a la Sabah. Ella i jo ens vam mirar i quan la Teslem se’n va anar a la sala d’estar, les dues ens vam posar a riure. Al cap d’una estona, vaig tapar amb la manta la Sabah, li vaig arreglar el coixí, i em vaig preparar per explicar-li la meva història.
- La meva història comença així-,
- Amb vint-i-cinc anys, ja acabada la carrera de cantant, era reconeguda a gairebé tot Catalunya, els joves venien als meus concerts, cantaven les meves cançons i em recolzaven.
Un dia uns productors em van plantejar de fer una gira per tota Espanya, perquè em coneguessin els ciutadans de la Península, deixant a un costat Portugal. Vaig estar dos mesos i dues setmanes fora de la meva ciutat. Quan vaig tornar a casa, Barcelona, vaig gravar el meu tercer disc, hi havia cançons en català, en francès i en anglès.
Als vint-i-sis, ja tothom em coneixia, i fins i tot alguns d’altres continents, com ara la Shakira, que tothom la coneix. Totes les meves companyes de classe, de l’escola. Em trucaven i em deien que encara no m’havien oblidat i que era la seva millor amiga. Jo sabia que m’ho deien per propi interès, per sortir a la tele, o a les revistes, amb mi. Totes elles des de la infància, que em deixaven de costat. Perquè deien que jo mai arribaria a ser cantant, el meu somni des de ven petita. I que llavors, els hi encomanaria la mala sort. Per això mai me les vaig creure i mai vaig anar amb cap de les cinc. Perquè sinó, s’aprofitarien de mi.
Deixant això a un costat...
Anava a cantar, a locals de gent jove, a residències d’avis, a escoles de disminuïts físics i psíquics...
Jo m’ho passava molt bé fent tot això, i sobretot cantar, el meu somni.

CAPÍTOL 2 Gratuït, gratuït!!

Una vegada, el president d’una associació de nens amb càncer, em va demanar que anés a cantar gratuïtament per a tots aquells nens i nenes que ja feia temps que ho havien demanat, fins i tot, a la carta del Reis Mags, al Pare Noel i al Tió.
Els diners no era una de les coses que més em preocupava, perquè sabia que els joves en aquells temps, no tenien gaire bon salari, i per això ho feia de franc.
Quan vaig arribar al lloc on havia de fer “el concert”, per dir-ho d’alguna manera, per aquells nens amb càncer, vaig tenir una sensació molt forta. Tots els nens em miraven sorpresos, alguns fins i tot em van venir a abraçar, i ho feien molt fort, encara que d’altres eren més reservats i només em somreien, però jo sabia que els feia molta il·lusió.
Em vaig seure al seu costat i tots junts vam començar a cantar. Se’ls veia molt feliços , i jo que mai m’havia imaginat que uns nens amb molts problemes de salut, em poguessin fer sentir tant bé com em sentia aquell dia.
Quan ja vam acabar de cantar, els vaig abraçar molt fort i me’n vaig anar. Ja atravessada la porta d’aquell local, tots els nens em van cridar (Shalia!!!), jo em vaig girar i, a que no saps que tenien en les seves mans...
- no, explica, explica...
Doncs bé, tenien un dibuix enorme, fet per ells, i em van dir tots alhora:
(-perquè ho pengis a la teva habitació, et donarà sort!!)
Jo molt emocionada, ho vaig agafar, i em vaig posar a plorar com una bleda, però això sí, d’alegria. Des d’aquell dia me’n recordo d’ells, i de molts altres nens que vaig anar a visitar. Jo, d’aquestes coses en vaig fer moltes. I la que més em va agradar és quan vaig anar als Campaments de Refugiats Sahrauís. Que és la història que aquesta nit t’explicaré.
- però àvia, on tens aquell dibuix que et van regalar aquells nens ?
- ho tinc a l’altell, un dia d’aquests, que el teu pare ens el baixi, d’acord?
- D’acord, però ara continua la història.

CAPÍTOL 3 Riiing.... Qui és?

Eren les deu del matí, del dia 3 de febrer de l’any 1976. estava a la dutxa, i el telèfon va sonar. Jo no podia atendre, però al veure que insistien molt,
vaig apagar l’aigua, em vaig posar el barnús i quan vaig arribar al telèfon, ja havien penjat. Vaig tornar a posar-me a la dutxa. Vaig encendre l’aigua...
- no m’ho diguis, et van trucar...
- exactament-, el telèfon va tornar a sonar, aquesta vegada, no m’ho vaig pensar ni un moment, vaig sortir de la dutxa i vaig atendre al telèfon.
- Qui era?
- Era el president de la RASD (del Sàhara), que volia...
- Que volia?
- Espera, deixa’m acabar de parlar.
Volia que anés a cantar per a totes les Wilaies (ciutats del Sàhara), que anés per els hospitals, per les escoles, per els ajuntaments...
Així sortiria per la televisió, que la famosa Shalia, o sigui jo, estava ajudant al Poble Sahrauí. Llavors,el govern, s’anadonaria de que necessita ajuda de veritat.
- ho vas acceptar?
Jo li vaig dir que m’ho havia de rumiar, i que quan sapigués la resposta ja el trucaria. Ell em va donar el seu número de telèfon, ens vam despedir i vaig penjar. ja no me’n recordava de que m’estava dutxant, i quan em vaig mirar al mirall, per casualitat, em vaig adonar de que duia el barnús , llavors va ser quan vaig tornar a la dutxa. M’ho vaig rumiar durant nou dies, i al final vaig decidir que...
- què vas àvia, que si o que no?
- Esclar que si.
Vaig agafar el telèfon i el vaig trucar:
- hola sóc la Shalia i el truco per dir-li la resposta de la seva proposta.
- Hola Shalia, estava esperant la teva trucada impacientment. Què has decidit?
- He decidit que si, que hi aniré amb molt de gust.
- Moltes gràcies, ja m’imaginava que em diria que si, perquè ets una persona meravellosa.
- Moltes gràcies
- A tu, i ja quedarem per a veure quant te’n vas i quants dies.
- D’acord, adéu.
Vaig penjar el telèfon i enseguida vaig fer-li una trucada a la meva mare.
- Hola mare, al final si que me’n vaig al Sàhara
- Molt bé filla, me’n alegro per a tu, serà un gran repte per a la teva carrera de cantant.
- Gràcies mare, però creus que estic fent bé?
- Esclar que sí, així veuran que ets una bona persona.

Però també estava molt trista, perquè no em veuria durant molt de temps sense veure’m.

CAPÍTOL 4 si.. o no..? Sí!!

El dia 5 del mateix mes, el president de la RASD, em va telefonar i em va dir que el dia 20 de febrer i que hi estaria tres mesos.
Jo al principi pensava que era molt de temps, però al final em vaig convèncer a mi mateixa.
El dia abans de marxar, ja tenia totes les coses preparades per anar-me’n i el dia 20, la meva mare em va acompanyar a l’aeroport. El vol sortia a les 10:30 del vespre, i hi havíem d’estar a les 9:30.
Per l¡altaveu cridaven el meu vol. Vaig agafar la bossa, i vaig fer un petó la meva mare i me’n vaig anar cap a l’avió.
- Filla! Quan arribis, em truques, i ja em diràs el número de telèfon per localitzar-te, d’acord?
- D’acord, ja ens parlarem...
Li vaig dir adéu amb la mà i ella em va tirar un petó. Un cop passada a porta ja no veia a la meva mare, i tampoc la veuria durant molt de temps. Jo no sé si la meva mare es va posar a plorar, perquè és molt sensible, com jo. Que em vaig posar molt tristona.
Vaig entrar a l’avió i vaig buscar el meu sallent. Hi havia molta gent que no coneixia de res,però el que si sabia és que anaven als Campaments de Refugiats Sahrauís per ajudar a aquella gent tant pobre. Tant al Sàhara com d’altres països del tercer món.
Em vaig seure al sallent nº 12, que estava gairebé tocant a la cabina del pilot. Ales 11:30, el air Argelí, la companyia d’avions en la que viatjava, ens van donar el sopar, hi havia una safateta amb tonyina i pollastre, una altre amb una amanida, un altre am un pastís de xocolata, i al costat d’aquestes safatetes, hi havia dos panets amb mantega, amb melmelada o amb formatgets. Jo, com que no tenia gana, i apart no feia gaire bona pinta, ho vaig agafar i m’ho vaig posar dins de la motxilla, per si després tenia gana o per qualsevol cosa. No vaig ser la única que ho vaig fer, perquè per el que vaig veure, molta gent de la zona del davant, també ho van fer.
Després del fastigós sopar, ens van fer omplir uns paperets, que havies de posar el DNI, de que treballaves, quants anys tenies...
Quan vaig acabar d’omplir el paperet, em vaig quedar dormida fins que vam parar a Orà, una de les ciutats més grans que hi ha a Argèlia , a carregar l’avió de benzina. Vam estar una hora sencera parats a Orà, sense fer res. Bé, ens van deixar anar al lavabo. No ens van deixar baixar de l’avió, ni per fumar una cigarreta.
He de reconèixer que mai m’havia estat tant avorrida ni tant agobiada om aquell dia.
El mòbil no em funcionava, bé, si que funcionava, el que volia dir és que no tenia cobertura.
Vaig fer petar la xerrada amb una noia, més o menys de la meva edat, que estava asseguda al meu costat. Anava al Sàhara per complir un projecte que tenia amb les tarbies (guarderies, en àrab). Portava molt material, com pissarres, jocs, taules, cadires,... perquè així els nens petits tinguessin més qualitat d’ensenyança. També vam estar parlant amb un noi jovenet també de la nostre edat, que hi anava com a metge, feia visites als hospitals, per ajudar-los en les operacions, cures o qualsevol recepta mèdica. En aquell moment em vaig adonar de que aquell poble necessitava i necessita molta ajuda, i que hi ha gent solidària que fa que no ho passin tant malament, encara que no és gaire fàcil. Els tres, en Quim, la Montse i jo ens vam conèixer una mica més. Em van explicar que en els campaments, es classifiquen en Wilaies (comarques), i dins de les Wilaies , en daires (ciutats), i dins de les daires en barris (1,2,3,4). En Quim, començava la seva ruta a la Wilaia de l’Aaiún, després a Smara, a 27 de Febrer, a Ausserd, i per últim a Dackla.
La Montse començava a Ausserd, després a l’Aaiún, a Smara, a 27 de Febrer i per últim a Dackla. I jo no sabia, ho únic que sabia és on començava, a Smara. Tots tres vam començar a parlar, perquè la Montse em va preguntar si jo era la Shalia, la famosa cantant. Jo i vaig dir que si, i tots dos em van dir que ells havien estat al meu concert de Barcelona. I que els hi havia agradat moltíssim. Allà mateix els hi vaig dedicar una cançó. I tots es van emocionar.

CAPÍTOL 5 Quina sensació!!

Com el viatge era molt llarg, em van proposar de que escrivís una cançó relacionada amb el Sàhara. I que l’afegís en el meu últim disc, encara no acabat.
Els hi vaig fer cas i vaig començar a compondre una cançó. Parlava de l’ajuda que necessitaven aquesta gent i que encara quedaven persones solidàries. Em referia a totes les persones que estàvem en aquell avió, i els que no.
Ja estava gairebé acabada quan ens van avisar de que ens havíem de cordar els cinturons perquè faltava poc per aterrar.
Vaig agafar el paper on estava escrivint la nova cançó dedicada al Poble Sahrauí, i me’l vaig guardar a la motxilla. Em va agafar una mica de pànic, quan l’avió estava baixant. Dona una sensació...
- Àvia, mai m’has cantat aquesta cançó... perquè?
- Espera que acabi d’explicar-te aquesta història i te la cantaré, d’acord?
- Val!!!
No sé, en realitat, em va agafar molta, el que es pot dir molta no, però he de reconèixer que si que vaig tenir bastant por. En tenia tanta que no m’havia adonat de que ja estàvem a terra. La Montse i en Quim, també tenien por, se’ls hi veia a la cara. Les hostesses de vol, ens van avisar de que ja podíem baixar de l’avió. Llavors em vaig descordar el cinturó, vaig agafar la meva bossa i vaig baixar de l‘avió. Quan estava a baix, em vaig trobar a la Montse i a en Quim esperant-me al costat de les escales de l’avió.
Tots tres vam començar a caminar cap on ens indicaven els soldats. Al ca d’una estona em vaig adonar de que aquell aeroport era militar. Perquè les pistes estaven envoltades per militars armats amb escopetes i metralladores. Com si fóssim (gent dolenta), la veritat és que en aquell moment, quan vaig veure que hi havien tants militars, vaig passar una miqueta de por, perquè em preguntava a mi mateixa que com era possible que m’hagués ficat en aquest embolic. Al cap i a la fi, on vaig, necessiten molta ajuda i no importa el que haguem de passar. El que importa és poder ajudar a la gent que ho necessita de debò, i no són gent de viure de la caritat dels altres. Almenys és el que m’han explicat. Dintre de poc sabrem tota la veritat. I jo ho veuré amb els meus propis ulls, llavors si que podré opinar.

CAPÍTOL 6 Pistoles, escopetes i militars..

Seguint el camí que ens indicaven els militars, vam arribar a una porta que conduïa a una gran habitació on hi havien les nostres maletes. Entravem de dos en dos o de tres en tres. Jo vaig entrar amb els meus dos “amics”, la Montse i en Quim. Hi havia unes casetes on havies de donar aquell paperet que ens havien fet emplenar dins de l’avió. Els argelins se’ls miraven , i et feien unes quantes preguntes i llavors et deixaven entrar a l’habitació on hi havia les maletes.
- Per el que veig és cantant, no?
- Si, de Catalunya
- D’acord, pot passar
- Gràcies
Aquesta va ser la conversa que vaig tenir amb el militar. Quan vaig passar, em vaig esperar a la Montse i a en Quim. Quant van acabar d’interrogar-los, tots tres plegats, vam entrar a buscar la nostra maleta. Enseguida les vam
trobar, ho únic que no em va agradar va ser que les bosses les llençaven al terra, com si fossin draps bruts. Llavors, quan ja teníem les maletes, hi havia un altre militar que te la obri i t’ho registrava tot. A mi no em van treure res, però a la Montse li van treure la càmera de fer fotos. Jo la portava amagada, perquè a mi ja m’havien avisat.
Ens van dur cap a fora, on hi havia quatre camions, un per a cada Wilaia. Jo m’havia de pujar en un camió que anava a Smara, però al veure que la Montse i en Quim pujaven en un altre, m’hi vaig pujar amb ells. Només érem nosaltres tres, en aquell camió. Bé en realitat, després, al final van venir et persones més.
En teoria havíem de sortir de l’aeroport Argelí, a les 6:30 del matí. Però com els argelins són molt tranquils, vam sortir a les 7:15. ens van obrir les portes, van passar llista, per veure que ningú es quedés allà. I el camió va començar a caminar, això si, molt a poc a poc. Darrere nostre hi havia tots els altres camions, que també anaven molt lentament. El camió estava molt destrossat, no tenia sallents, havíem de seure sobre de les maletes, per no fer-nos mal al cul, encara que era impossible. Estava destapat, i feia molt soroll. Vam seguir una recte que arribava fins a una rotonda, el nostre camió es desviava cap a la dreta, i tots els altres cap a l’esquerra. “no sé perquè el nostre, cap a un cantó els altres cap a un altre. Potser es va equivocar, o és que l’Aaiún era cap a l’altra banda...
Tots els que estàvem en el camió ens vam mirar estranyats.
- S’havia equivocat?
Ja començava la zona de desert. Només dúiem 10 minuts i ja em feia mal les galtes del cul, de tants sots que hi havien .... imagina’t quan portéssim dos hores i mitja.
- Deuria fer molt mal
- Sí, bastant.

CAPÍTOL 7 tot per una roda ...

Quan ja portàvem gairebé una hora, la roda del camió es va punxar, i a més a més no li quedava gairebé benzina. Tota la gent que hi anàvem dins del camió, ens vam mirar, i no amb un somriure , ni molt menys. El conductor, va baixar del camió i també ens va fer baixar a nosaltres, per veure si podia arreglar la roda. Però era massa difícil, perquè no tenia un gat, i el camió pesava molt. Com que la Montse ja havia anat altres vegades per allà, ens va proposar a mi i a en Quim d’anar a buscar ajuda. Tots dos li vam dir que si. Li vam consultar al conductor, ell ens va dir que no amb el cap, però nosaltres li vam insistir molt. No el vam convèncer gens ni mica, però tampoc ens ho va prohibir. Els tres vam començar a caminar cap a l’oest, i de tant en tant anàvem parant, per dir cap a on seguir, si cap aquí o cap allà. Després d’una hora caminant, que per cert, no trobàvem res de res. Ens vam adonar que ens havíem perdut en el mig del desert. Amb la calor que teníem, i amb el pes de les motxilles tota l’estona. Tots tres teníem gana, i com portàvem el menjar de l’avió, ens el vam menjar, però no tot per si de cas.
Ens vam quedar parats, sense fer res, esperant que vingués algú. La Montse va trobar una serp verinosa, al veure-la va saltar i va cridar molt fort. En Quim la va matar amb una pedra. Quan ja estàvem cansats d’esperar, ens vam aixecar i vam caminar una mica més. Ens vam trobar amb uns arbres, sense fulles i mig morts. A uns quilòmetres vam veure un cotxe, vam començar a córrer, però el cotxe cada cop estava més lluny. Els tres alhora vam cridar, però no ens escoltava. Continuàvem corrent durant una bona estona darrere d’ell. En Quim se li va ocórrer de llençar pedres contra el cotxe, perquè ens veiés. Al final, el conductor del cotxe ens va sentir i va frenar. Vam pujar al cotxe i... el noi molt estranyat, ens va preguntar d’on veníem. Durant el camí li vam estar explicant. Quant vam arribar a la Wilaia, a casa seva, ens van fer entrar dins de la haima. Ens van convidar a prendre un té i alguna cosa per menjar. El que més ens va sorprendre va ser el ritual dels tres tés. La dona que preparava el té, que per cert, parlava correctament la nostra llengua, ens va explicar perquè es prenien els tres tés. Cada un tenia un gust diferent com la vida mateixa:
Ø El primer té, és amarg com la vida
Ø El segon té, és dolç com l’amor
Ø I el tercer, i últim té és suau com la mort.
Mentrestant ens preníem el té, vaig reflexiona sobre la manera de pensar d’aquesta cultura sobre la vida i la mort, molt diferent a la nostra.
Quan vam acabar, ens vam acomiadar amb les seves paraules ( mahbés, en àrab). Cadascú de nosaltres ens vam anar a realitzar el nostre projecte, per això havíem vingut.
Jo vaig començar amb un altre planning, aquell noi jove,el del cotxe, va ser com el meu guia. Ell i jo vam fer un pacte, jo cantava per tot arreu on ell volgués, i a canvi em regalaria l’única flor del desert que hi existia en aquells moments. Tots dos ho vam acceptar, i vam començar a complir-ho.
Tothom em rebia amb moltes ganes, no sé com expressar-ho, tot els hi semblava poc, als llocs on anava em regalaven penjolls, polseres, melhfas ( la seva vestimenta), anells... i si no tenien res per obsequiar-me, ho feien amb un somriure. Vaig cantar per tot arreu on ell em va dir: als hospitals, a escoles, on es reunien els avis... un cop acabada la meva gira, ell va anar a complir la seva part del pacte.

CAPÍTOL 8 com a recompensa...

Al dia següent va escollir a tres dels seus familiars o amics,i es van preparar per la marxa cap al desert. Quan ho van tenir tot preparat, com era tradició, es van prendre els tres tés, no pensis que és una cosa ràpida, sinó que van estar com gairebé dues hores, això és molt normal, no medeixen el temps com nosaltres.
En acabar l’últim té, es van acomiadar dels familiars, van agafar els seus estris sense perdre de vista la tetera, el fogonet i sobretot, el té. I se’n van anar cap al seu destí. Jo em vaig quedar una mica enguixada, perquè no sabia on anaven i si tornarien sans i estalvis. Però la mare del noi, em va dir la frase més popular que es deia als Campaments: “no pasa nada”, jo no em vaig quedar amb aquella frase gaire convençuda, però si resignada.
Ja era hora de dinar, i la mare em va convidar a entrar a la cuina amb ella, si es pot dir cuina. Em vaig sentir com una més de la família ja que deixar entrar a la cuina, és una cosa molt íntima, només hi poden entrar els membres de la família. Mentrestant fèiem el dinar, la Fatimatou, la mare em va començar a explicar el risc que corrien. Primer havien d’arribar amb cotxe a un lloc indefinit del desert on només hi havia un arbre, això sí, sense fulles i mig mort, en aquell lloc indeterminat havien de deixar el cotxe i començar la seva ruta caminant, i esquivant les mines antipersones que hi havia per el camí. Per no trepitjar cap, anaven tirant pedres. Passat tot el camp de mines, que si anava bé, es trigava tot un dia. Arribaven a l’entrada a una cova subterrània, on hi havia, a part de diferents proves, hi havia diferents animalons verinosos, com serps, taràntules... totes aquestes proves no me les va voler explicar, va comentar de que no les sabia, però jo vaig suposar de que eren de vida o mort. Si superaven totes aquelles proves, cosa molt complicada, havien d’agafar unes bicicletes mig trencades que es trobaven a la sortida de la cova. Era molt difícil, perquè les rodes estaven punxades, els frens no funcionaven, les marxes: si posaves la sis, et posava la 1, no tenia sellent, bé el que tenia era molt petit, i feia molt mal, perquè es clavava el ferro.
Quan arrivaben al lloc on els hi indicava, un mapa escrit al terra, més ben dit a la sorra, trobàven una capsa, allà estava la flor del desert, que era l’obsequi que em portàven a mi. Havien d’apretar un botó, i començava la conte enrere, en aquells trenta segons, havien de desxifrar una contrasenya, que hi havia per poder obrir la caixa forta. Tots quatre van passar uns vint segons molt intensos, perquè si no podien desxifrar la contrasenya, s’haurien de quedar allà per sempre. Al final, amb les pistes que hi havia en un full sobre la caixa, els quatre la van desxifrar. Quan quedaven deu segons la tapa de la caixa on estava la flor, es va obrir, i tots quatre, es van posar plens d’alegria, i no només perquè s’havien salvat la vida, sinó, perquè podien complir el pacte amb mi.
De tant contents que estaven, van estar uns cinc minuts cantant la victòria, però el que ells no sabien, és que si la caixa estava més de cinc minuts oberta, però amb la flor dins, la caixa es tancava, però això sí, trigava vint segons en tancar-se.
Així que la tapa de la caixa, es va començar a tancar quan els quatre van tenir un pressentiment, però dolent. Es van mirar, van mirar a la flor i .... tots es van posar nerviosos, la van intentar obrir amb les mans, però pesava tant que no podien ni els quatre junts. Llavors, un d’ells va agafar una pedra i la va posar just per on encaixava la tapa amb la caixa, es van relaxar una mica, i entre els quatre, van tornar a intentar de nou això de pujar la tapa. Però no van poder, i amb els nervis li van donar un cop a la pedra que aguantava la tapa, i va caure cap a fora. Ara sí que es van adonar més ràpid, i van agafar uns pals que hi havia per allà, i entre tots van bloquejar la tapa. Ara si que van poder obrir-la. La van agafar enseguida i van començar el viatge de tornada.
Al tornar no havien de fer cap prova, perquè tenien un forat en forma de la flor que havien agafat. La ficaven dins i tot s’anul·lava. Van passar tots els obstacles anul·lats, corrents per si es tornava a posar en marxa. Van arribar al cotxe i van tornar cap a casa. Quan van arribar, me la van entregar, i tot el poble Sahrauí, estava sorprès del que havien fet. I jo també. Amb la flor ja entregada, em vaig quedar uns dies més i me’n vaig anar cap a Barcelona.
- I no tenien cap ferida?
- Sí, però cap d’important.
Me’n vaig anar amb la consciència ben tranquil·la, perquè sabia que havia fet un bon treball.
Des d’aquell dia me’n recordo del noi, que per cert no t’havia dit com es diu, Mahfoud, aquest és el seu nom.
Desde llavors, cada any baixo als Campaments de refugiats Sahrauís, per visitar a la meva família, el Mahfoud, la Fatimettou, i tots els altres.
Per això ara ja sé parlar Hasssania, el seu idioma.
- A veure, diguem en Hassania, com estàs Sabah?
- Squifick Sabah?
- I, em dic Shalia?
- Ana asmi Shalia.
Bé, ara ja saps tota la meva història del Sàhara, és hora d’anar a dormir, no creus?
Si, però ara entenc perquè la mama i jo tenim noms àrabs.
Molt bé, ara si que a dormir.
I aquesta va ser la història que més em va agradar explicar-li a la meva néta. Perquè des del dia que vaig tornar del Sàhara, he estat lluitant per la seva llibertat, i fer conèixer en el món on viu molta gent del tercer món, gent que està a la pobresa total, i que gairebé ningú es preocupa d’ells, només de gastar i gastar per satisfer el nostres desitjos.
Així que ara suposo que la meva néta aprengui d’aquesta història, i no només ella, sinó que també, quan sigui gran com jo, li expliqui als seus néts.
I com em va dir un noi Català que havia anat moltes vegades al Sàhara, “ o t’enamores del desert completament, o l’odies a mort” i a mi em va enamorar completament del tot. Per això hi vaig anar tantes vegades. I ara si fós jove, ja estaria allà.

espero que us hagi agradat...

4 comentaris:

Antònia P. ha dit...

Alba,
m'ha encantat, és una història molt bonica. Penso que si jo hagués estat la teva professora t'hauria posat un excel·lent per la imaginació per la bona construcció de la història, i sobre tot per la temàtica.
T'has plantejat tornar-la a escriure amb molt més de temps pel simple plaer de contar la història? Vull dir que no per obligació sinó per devoció?
Penso que amb una mica d'ajut sortiria un relat curt preciós.
Una abraçada i un consell: no paris d'escriure.
Antònia.

sabah ha dit...

moltíssimes gràcies Antònia, tens raó, però m'agradaria que amb una mica de temps, si vols, m'ajudessis a redactar-la millor, o almenys a donar-me idees per poder ampliar-la. perquè tinc entès que tu ets molt bona redactora (escriptora...)
moltes gràcies de nou.
Sabah
Alba

kneita ha dit...

Alba,
Per fi he tingut una estona per poder llegir la teva novela. És que ultimament arribo molt cansada de la feina i no tinc ganes de res.
Avui que he tingut un moment he pogut gaudir-ne.
Et felicito de debò, m'ha agradat molt, he pogut passejar pels campaments des de casa meva, mentalment he pogut veure els paisatges, he recorregut les escoles, hospitals on la Shalia va actuar.
Estic totalment d'acord amb tu que el desert enamora.
Com diu l'Antònia: no paris d'escriure.
Una abraçada
Txell

sabah ha dit...

txell,
moltes gràcies per haver-lo llegit, encara que no és una novel·la gaire maca ni tampoc gaire emoionant, però almenys, he pogut fe´-ne una al cole parlant del meu segon poble. El Sàhara.
Gràcies de nou i fins un altre.
Ah! et dono le gracies a tu i a l'Antònia per judar-me a fer un blog millor
moltes gràcies

Sabah
Alba